dimarts, 28 d’abril del 2015

Les taules del Mestre de Xàtiva/Artés/Borbotó a l'església de Palau-Solità





3x1: Mestre de Xàtiva + Mestre d'Artés + Mestre de Borbotó.
OMNIA SVNT VNVM.

El retaule de l'església de Palau-Solità en un article que vam publicar desembre passat:

dijous, 23 d’abril del 2015

La taula del Calvari de Vicent Macip i Joan de Joanes al Museu de les clarisses de Gandia


Vicent Macip i Joan de Joanes

Una de les obres més admirables i valuoses del nou Museu de les Clarisses de Gandia és la taula del Calvari que va pintar Vicent Macip en col·laboració amb el seu fill, Joan de Joanes. Si bé es tractava d'una obra bastant desconeguda, no era inèdita com hem llegit recentment en la premsa, ja que la va publicar Vicent Pellicer en 2007 al llibre Història de l'Art de la Safor i en 2014 en El museo de las clarisas. La taula de Gandia recorda la del Calvari de la Redempció que va donar Pere Maria Orts al Museu de Belles Arts de València, obra de cronologia més antiga.
La taula del Museu de les clarisses té l'al·licient de la clara participació de Joan de Joanes, el qual treballava com a estret col·laborador de son pare. La seua mà és perceptible en 1/4 de l'obra, concretament en les figures de les Tres Maries al peu de la creu. En canvi, la meitat superior de la taula amb la figura de Crist i les figures de Magdalena i Joan semblen més pròximes a la producció del pare, Vicent Macip. Això sí, el Calvari de Gandia palesa el protagonisme creixent de Joanes en l'obrador patern i la influència innovadora que va exercir sobre Vicent Macip.

Vicent Macip
Museu de Belles Arts de València

dimecres, 22 d’abril del 2015

Dues obres de Valentí Garcés al Camp de Morvedre

Valentí Garcés i Tadeo fou un pintor ceràmic valencià del segle XIX. Va nàixer l’any 1801 i en 1883, als 82 anys d’edat, encara estava en actiu perquè va pintar el plafó datat de sant Antoni Abat que podem veure exposat al Museu del taulell d’Onda, obra que va signar amb les inicials V. G. Amb les mateixes inicials signà també, més discretament, el plafó de sant Vicent Ferrer de Vilallonga. A més de ser un pintor prolífic i desenvolupar tasques de direcció a la fàbrica, va ser pare del també pintor Manuel Garcés i López nascut en 1820, propietari de la fàbrica La Valenciana de Garcés i Novella a Onda.
En les primeres obres de Valentí Garcés el perfilat del dibuix és bastant marcat, encara que amb el temps anirà diluint-se, mentre que la pinzellada esdevindrà cada vegada més solta i llarga. Al mateix temps anirà abandonant els colors grocs, marrons i verd oliva que predominen inicialment per donar pas a les tonalitats rosades en l’etapa final. Els trets dels personatges romandran invariables durant tota la trajectòria pictòrica. Dibuixa els ulls ametlats i aquosos amb parpelles pesades, i els cabells són ondulants i espessos.
Va començar a treballar a la Reial fàbrica de taulells de València, cosa que es desprèn d’un parell d’obres inserides al sòcol de l’església del Salvador de Cocentaina, concretament amb les escenes de la Sagrada Família al Taller i la Malaltia de sant Josep. D’aquesta etapa jovenívola del pintor seria el plafó (4x3) del Patriarca sant Josep que trobem al carrer Major de Sagunt. La figura del sant Josep de Morvedre és una mica més primitiva que la del fuster de Cocentaina, però ens trobem ja davant un model definit de l’advocació que l’artista perllongarà al llarg dels anys. Esmentem a tall d’exemple els plafons de sant Josep del Museu d’Alcoi, els dos de Cullera (un en companyia de sant Antoni Abat), el del Museu de ceràmica de València (acompanyat de sant Vicent Ferrer), el de l’interior d’una casa de Xàtiva o el Primer dolor de sant Josep d’Almedíjar. 


L’estil del sant Josep saguntí és deutor encara de les obres produïdes a darreries del segle XVIII i començaments del XIX. Advertim certa influència de Joan Bru en les flors de la vara del sant, però també algun dels trets que després caracteritzaran l’obra de Valentí Garcés, com les pinzellades dels núvols que recorden el traçat d’un retolador.
La Casa de Lluís Guarner a Benifairó de les Valls conserva un plafó ceràmic (5x5) dedicat a la Mare de Déu del Bon Succés que està datat l’any 1831. Es tracta de l’advocació que ostenta el patronatge de Benifairó on té dedicada una ermita i també es patrona de Morvedre. El pintor s’inspirà possiblement en algun gravat de la imatge antiga. Dos àngels sostenen els raigs de la diadema de la corona de Maria, la qual subjecta el ceptre del poder reial i el xiquet al braç. La imatge levita sobre núvols i dues floreres delimiten l’escena, completada per sis emblemes de la lletania lauretana: el sol i la lluna, la font i la torre de David, la palmera i el xiprer. D’uns anys anteriors seria el plafó de Ntra. Sª de la Seo de San Felipe (7x5, laterals partits) que hi ha a l’exconvent de Sant Onofre el Nou de Xàtiva.



El plafó de Lluís Guarner recorda altres obres d’advocació mariana del pintor Valentí Garcés com la Divina Aurora (4x3) de Polop de la Marina, Ntra. Sª de la Fos de Guadalajara (5x4), la Mare de Déu del Carme de 1840 (6x5) a Guadassuar, la Mare de Déu de la Salut (4x3) de la Font d’En Carrós i alguns plafons dedicats a la Mare de Déu dels Desemparats, com el de Cortes d’Arenós (3x3, lateral dret partit), el de 1859 de la façana del Museu de l’Almodí de Xàtiva (11x7) o el d’estil tardà, més decadent, d’Ondara (4x3) en l’etapa final dels anys 70-80, caracteritzada pel predomini de les tonalitats de color rosat.
La importància del plafó de la Casa de Lluís Guarner rau en el fet que és el més antic datat que hem localitzat a data d’avui entre l’allau d’obres que li hem atribuït a l’artista. Immediatament posteriors serien el sant Roc (3x3, laterals partits) de 1832 que hi havia a Benissanó i la Mare de Déu dels Desemparats (5x3) de 1835 que hi havia al Forn de les rajoletes d’Alzira. Els darrers dos plafons datats i localitzats serien el sant Antoni Abat (4x3) de 1881 a Novelda i l’adés esmentat sant Antoni signat en 1883 al Museu d’Onda.
Aquestes dues obres de Sagunt i Benifairó de les Valls són imprescindibles per tal de comprendre l’inici i l’evolució tècnica i estilística del pintor Valentí Garcés i Tadeo.

dilluns, 20 d’abril del 2015

El plafó de Sant Jordi de Sanchis al llibre de festes d'Alcoi

Fot. Josep Mª Segura

També ha arribat el llibre de festes d'Alcoi, on publiquem l'article "El plafó ceràmic de Sant Jordi pintat per Josep Sanchis", peça que fa anys vam atribuir al pintor. El podeu llegir ací:

L'Al·legoria de la Fe de Dasí al llibre de festes de Benissa

Fot. Teo Crespo

Acabe de rebre el llibre de festes de Benissa. 
Arran de la publicació del treball "La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines", en companyia de Josep Maria Segura i Beatriu Navarro, a la revista Canelobre de la Diputació d'Alacant, me van demanar un article per a Benissa sobre una obra que tenen i que atribuesc al pintor ceràmic Francesc Dasí. El podeu llegir ací:

divendres, 17 d’abril del 2015

La porta auxiliar de l'ermita de Sant Feliu de Xàtiva




L'ermita de Sant Feliu tenia una porta auxiliar de mig punt que estava situada als peus del temple, vora l'angle que fa costat a l'escalinata de l'atri. Aquesta porta va subsistir operativa almenys fins la guerra d'Espanya (1936-1939) i és perceptible en algunes fotografies que podem trobar a les publicacions de Carles Sarthou. 



Potser no és bona idea recuperar-la, per qüestions de seguretat i per allò que casa de dues portes és mala de guardar... però el cas és que l'erosió del terreny als peus de la porta tapiada està deixant veure el que era l'escala circular de pedra que hi accedia. I sí que pense que estaria bé restaurar aquesta escala semisoterrada per tal de marcar la porta antiga i millorar la comprensió de l'edifici.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Xàtiva i els monuments de quatre parets



Els monuments de quatre parets són una tipologia d'edificis històrics que no solen trobar-se al circuït oficial del patrimoni artístic. Són monuments que per circumstàncies històriques i sociopolítiques es troben abandonats i en ruïnes, malgrat la vàlua històrica i/o artística. L'abandonament i el fet que en un moment determinat no es realitzés el manteniment de la teulada, la posterior desaparició de la coberta, han provocat la degradació de l'edifici. Sovint, el paratge natural o urbà que l'envolta també s'ha degradat. No espereu doncs trobar els "monuments de quatre parets" ressenyats en les guies turístiques. Sobre aquests monuments cau el silenci i l'oblit, fins la desaparició previsible, desitjable per part d'alguns.


A Xàtiva hi ha almenys dos monuments d'aquesta tipologia casolana, estigmatitzada a mantenir-se en la degradació, immersa en la ruïna: l'estació vella del ferrocarril (la primera, construïda al segle XIX) i l'ermita de Sant Antoni.
El proper dia 3 d'agost, durant les VII Jornades d'Art i Història, realitzarem una visita guiada a les ruïnes de l'ermita, a càrrec de Joan Quiles, per tal de conèixer, in situ, la seua història i l'estat calamitós de conservació. 

dissabte, 11 d’abril del 2015

Sant Jordi de Joan de Joanes



S'acosta la diada de Sant Jordi. Una de les representacions pictòriques d'aquesta advocació que més m'agrada és un detall minúscul de la taula de la Mare de Déu dels Desemparats que Joanes va pintar per a l'erudit Agnesi, el qual hi apareix retratat. La lluita simbòlica entre el cavaller de Georgia i la bèstia del mal s'escenifica en un paisatge clàssic amb l'edifici principal en ruïnes. Hom constata la mirada dolça de Joanes sobre el passat clàssic, davant el que semblen dos edificis funeraris antics: la piràmide i el panteó de planta circular. El drac, acorralat com una serp, planta cara a la llança del cavaller. Més al fons, la ciutat antiga de temples i aqüeductes és coronada a la muntanya per una altra piràmide. Segle XVI, arqueologia en estat pur...

dijous, 9 d’abril del 2015

Una Mare de Déu de la Seu de Joan Ortiz a Onda



Entre els fons ceràmics de la Caixa rural d'Onda destaca aquest plafó de la Mare de Déu de la Seu, patrona de Xàtiva, que atribuïm al pintor ceràmic Joan Ortiz.
Segle XIX 
Trobareu més informació sobre Joan Ortiz ací:

dimecres, 8 d’abril del 2015

L'art de les gaiates





Algunes escenes que trobem a la pintura mostren de vegades tipologies artesanals perdudes que representen l'Art del poble, el de les classes populars. Potser no seran mai objecte de l'estudi de la Història de l'Art, gairebé sempre d'ideologia tan conservadora, però l'Art del poble també és present en les grans obres d'Art encarregades per l'Església, la noblesa i la burgesia.
Hi ha dos objectes dels quals podem trobar models fascinants, gairebé onírics, però que existiren en èpoques passades. La pintura n'és testimoni. Un són els capells de palla, dels quals n'hi ha models molt elaborats, com algun que li he vist al pintor Bartolomé Bermejo. L'altre són les gaiates, enrevessades i simbòliques, precioses i patriarcals. 

La creu coberta d'Almàssera i Jaume d'Scals



De la gran quantitat de creus de pedra que anunciaven l'arribada a la ciutat de València en queden tres cobertes: La de Mislata en el camí de Quart, l'anomenada "Creu Coberta" en el camí de Xàtiva i aquesta d'Almàssera en el camí de Barcelona. La del camí de Xàtiva i la d'Almàssera foren restaurades profundament a meitat del segle XX i la de Mislata més recentment, fa uns anys. D'escultura gòtica els queda poc, perquè foren maltractades durant la Guerra d'Espanya i calgué refer-les. Això sí, l'edifici, els quatre pilars de pedra, són medievals.


La creu d'Almàssera compta, a més, amb un gran nombre de socarrats en l'interior de la coberta a quatre aigües. Són obra del pintor ceràmic del segle XX Jaume d'Scals. Aquestes petites obres d'art tenen la particularitat, com  els socarrats autèntics, de no haver passat la pintura pel forn i són molt vulnerables en exteriors. És per això que les filtracions i goteres de la teulada de la Creu coberta d'Almàssera estan deteriorant-les i acabaran per desaparèixer. L'artista va recrear en aquestes plaques ceràmiques les advocacions valencianes medievals més populars, motius heràldics, vegetals...

St. Antoni Abat i el porquet. Creu d'Almàssera

 A la ciutat de València podeu veure diverses obres del pintor Jaume d'Scals. Per exemple un viacrucis a l'església de Sant Agustí, un sant Vicent Ferrer al mur exterior de la Seu, a la sala del Consolat del Mar... a l'interior del monestir del Puig i a la casa de Lluís Guarner a Benifairó de les Valls...
Els socarrats de Jaume d'Scals a la Creu d'Almàssera enriqueixen el patrimoni artístic valencià recent i malgrat que encara no tenen 100 anys, mereixerien ser ben conservats.

dimarts, 7 d’abril del 2015

Dues taules oblidades a la Seu de València



Entre l'allau d'obres pictòriques que es poden admirar a la Seu de València (en l'interior del temple; deixant el museu a banda) sempre m'han cridat l'atenció les pintures apaïsades que en les altures, llunyanes, decoren l'àtic dels retaules laterals del transsepte i el deambulatori. Certament unes tenen més valor artístic que d'altres, però hi ha un parell que estime molt valuoses i pense que per l'altura i la inaccessibilitat estan fora de circulació i són poc conegudes.
Parle de dues taules del segle XVI que sens dubte pertanyien a un retaule de pastera. Es tracta dels dos protagonistes d'una Anunciació que serien presents a cada banda de la polsera. És perceptible que la decoració daurada en relleu fou arrencada per tal de reaprofitar les taules i situar-les on ara les trobem anacrònicament. 
Les figures de l'arcàngel Gabriel i de Maria me recorden l'obra de Felip Pau de Sant Leocadi, el fill de Paolo. Doctors té l'Església. Aquestes dues peces mereixerien un destí millor que l'actual i trobar-les als murs del nou museu de la Seu que ara està en obres... per poder apreciar-les, perquè el que no es veu és com si no existís.


dilluns, 6 d’abril del 2015

El nou museu de Santa Clara de Gandia



La setmana passada vaig visitar la nova sala de Santa Clara dels museus municipals de Gandia. Les obres de les monges clarisses d'aquella ciutat manifesten el poder econòmic i el gust artístic dels Borja, fundadors i patrons del convent. No es tracta del típic museu local ple d'andròmines, sinó d'un petit museu amb obres de primer ordre i un muntatge museogràfic digne: Vicent Macip, Joan de Joanes, Paolo de San Leocadio, Nicolau Falcó, Josep de Ribera... tot dosificat amb diverses escultures i peces d'orfebreria.


El tresor artístic de les clarisses de Gandia ha estat posat a la fi a disposició dels gandiencs i del públic que sap apreciar l'Art. Si cap, el conjunt és més interessant encara perquè romania ocult en la clausura, fora de l'abast de la majoria dels historiadors de l'Art. Modernament, Ximo Company va esmentar algunes obres i especialment en coneixíem moltes per un parell de llibres publicats per Vicent Pellicer. L'Art de Gandia està d'enhorabona.
Mentre els de la Safor ja tenen visitable aquest llegat artístic valuós que les clarisses han conservat segle a segle, els xativins tenim l'enorme problema del convent de Xàtiva. I no vull parlar ara de l'edifici, sinó de les obres artístiques del convent de Santa Clara de Xàtiva que es troben emmagatzemades al convent de Canals.
La visita al museu de Gandia m'ha fet reflexionar novament sobre les obres de les clarisses de Xàtiva, sobre el seu retorn desitjable a la nostra ciutat (més si tenim en compte que està declarat BIC) i sobre la necessitat de tenir també un Museu de Santa Clara a Xàtiva que podria ocupar el refetor i el dormitori convenientment restaurats. 
Aleshores, això, només serà possible amb regidors de la cosa pública amb trellat i una mica de lletra, no cal gaire, però sí una mica.

El convent de Sant Francesc de Xàtiva




El convent de Sant Francesc de Xàtiva fou enderrocat als anys 70 del segle XX. No recorde l'edifici, convertit durant més d'un segle en caserna militar. Sí recorde perfectament l'immens solar que deixà l'enderroc i els dos forats enormes que a l'altura dels dos claustres assolats servirien de fonaments profunds per als dos gratacels que anaven a construir i que avui veieu en peu. Aquests forats profunds estigueren bastant temps a la intempèrie i en ploure s'ompliren permanentment d'aigua. Fins i tot va arribar a haver-hi granotes, cosa que atreia els xiquets. De teló de fons només restà l'església conventual, amb les portes tapiades que comunicaven amb el desaparegut convent. Hom parlava aleshores de galeries subterrànies que feien servir els frares... i d'històries perdudes, mig oblidades.
El convent de Sant Francesc conservava en part l'estructura medieval, com es pot apreciar en aquest detall fotogràfic de l'Albereda del segle XIX  que us presentem. L'edifici monacal arribava fins al posterior Casino Setabense, l'actual biblioteca municipal. Els més vells del poble encara hem conegut la fàbrica de licors de la fotografia i vam presenciar l'incendi que patí als anys 80. Però dels arcs gòtics apuntats que hi ha al darrere, a l'estil diafragmàtic de l'ermita de Sant Feliu, ningú no se'n recordarà. Té tot l'aspecte de ser el refetor medieval.
Quants monuments has perdut Xàtiva, quanta desídia xativins!


diumenge, 5 d’abril del 2015

La vera història del braç-reliquiari de Sant Jordi


El rei Pere III el Cerimoniós era un devot col·leccionista de relíquies. Les que més desitjava eren les de Sant Jordi, el patró dels seus reialmes. La seua cosina Elionor, filla de l'infant Pere d'Aragó, arribà a ser la reina consort de Xipre, esposa de Pere I. Quan la reina Elionor va enviudar, les relacions amb el seu fill Pere II de Xipre no van ser gaire bones. Potser per això Elionor va regalar al seu cosí una de les relíquies que més podia desitjar i que pertanyia als monarques xipriotes: el braç dret de sant Jordi.
La reina Elionor és esmentada per Jaume Roig en l'Espill, per Francesc Eiximenis en lo Crestià i per Bernat Metge en Lo Somni.
El treball d'orfebreria ha estat atribuït a Pere Bernès, argenter de Pere III. En un extrem trobem a una banda l'escut del monarca i a l'altra el de la reina xipriota, el qual conté les armes dels reis xipriotes i les del desaparegut regne croat de Jerusalem, del qual eren hereus nominals. 
Més detalls d'aquesta peça d'orfebreria ací:  





dissabte, 4 d’abril del 2015

Els camins del grial

Exposició a l'Almodí de València



Fins a juny de 2015. Només entrar ens esperen uns audiovisuals concentrats a l'entrada-sortida, el volum dels quals és bastant molest durant tota la visita, com si fos un bar de carretera amb diversos televisors. Bàsicament, el que l'interessarà de l'exposició a un historiador de l'Art, deixant de banda la quincalla grialera estil Indiana Jones, és una sèrie de peces magnífiques (pintura, escultura, orfebreria...) reunides al voltant del tema de l'eucaristia a través del temps. Trobareu per tant, una bona col·lecció de Sants Sopars i de Salvadors eucarístics.
En principi, he anat dijous sant només per admirar de bell nou la taula de Sant Pere de Morella pintada per Joan Reixach; però pel mateix preu (l'entrada és gratuïta) veiem obres de Joanes, Vicent Macip, Ribalta, Vicent López...
En la secció de calzes, arrenglerats com si es tractés d'una parada militar per a revistar tropes, m'he trobat amb el copó del Papa Borja Calixt III que pertany a la Seu de Xàtiva. I en l'armari de relíquies, el braç de Sant Jordi, obra d'orfebreria que reverencie des que vaig redactar la fitxa per al catàleg de la LLum de les Imatges d'Alcoi 2011.    
Si passeu per la porta, entreu i feu un colp d'ull, malgrat que el calze que a València diuen que és el bo, no el trobareu, haureu d'anar a la Seu.