diumenge, 28 de febrer de 2016

A les portes del Paradís


Manises 


Diuen que a les portes del Paradís arribaren aus exòtiques que es detenien a descansar per uns instants. Algun demiürg d’aquells de fang, foc i aigua, de tant en tant, aconseguí immobilitzar-les als brancals i l’encís perdura mentre no arribe algun savi mag que puga despertar-les.

Manises

Els habitants del Paradís, ignorants de tanta bellesa, desconeixen aquests ocells vitrificats que només esperen l’alè per a bategar les ales i perdre’s en el cel.
Real de Montroi

Hom sap que les portes del Paradís són a la Terra Mitja, que és com dir a l’Horta de València; però ningú no es posa d’acord si es troben a Manises o a Picanya... I algun ocell estrany d’aquests, l’hem vist allargar-se fins la Ribera, i més enllà, lluny de la seua pàtria... a la Font de la Figuera.
La Font de la Figuera

divendres, 19 de febrer de 2016

El pintor Valentí Garcés

Mare de Déu dels Desemparats, 1859. Xàtiva


Valentí Garcés i Tadeo fou un pintor ceràmic valencià que va treballar durant gran part del segle XIX. Encara continuava pintant al final de la seua dilatada carrera, amb més de 80 anys. El seu fill, Manuel Garcés, també pintava. Valentí va realitzar en 1859 la Mare de Déu dels Desemparats que hi ha sobre la porta del Museu de l’Almodí de Xàtiva, ciutat on coneixem, en interiors, tres plafons seus dedicats a la Mare de Déu de la Seu.
Fou un artista prolífic i arreu del país podem trobar multitud de plafons devocionals seus, els quals es poden agrupar en algunes etapes artístiques. Hi ha obra seua als museus de ceràmica de València, el del taulell d’Onda, el museu de Belles Arts de Castelló, l’arqueològic d’Alcoi i el museu de Biar.


Trinitat. Albaida

dijous, 11 de febrer de 2016

L'ocàs d'un conreu: la taronja




Llegia els darrers dies a la premsa que els alumnes de l’Escola Agrícola acabaven de rebutjar en votació l’assignatura (optativa?) d’agris. És només el símptoma d’una davallada que arrossega aquest cultiu des de fa anys. Els joves tècnics agricultors no veuen futur en la taronja i potser fins i tot la terra s'ha extenuat per aquest monocultiu que ens acompanya dos segles llargs.

 

Molts camps valencians han vist desaparèixer, arrencats, els tarongers, sovint substituïts per un nou conreu fruiter, els persimons.  Diria que són una mena de caquis endurits per via genètica, que tampoc ho sé. La nova fruita naix en un arbre lleig i sarmentós, de fulla caduca; però és de sabor i color agradable. L’àcid de les taronges ha fet malbé la dentadura dels valencians (dels valencians que no se la rentaven) durant generacions. Però, sobre tot, els tarongers han format part del paisatge valencià i constituïen pràcticament una forma de vida i de treball. Fins a tal punt estava la taronja unida als tòpics valencians que aquesta pèrdua ràpida de protagonisme paisatgístic ens crearà no sols un buit estètic, sinó gairebé moral. És cert que a les nostres terres han desaparegut altres conreus antics com les moreres de la seda, l’arròs a la Costera o les maduixes a Canals... Però la desaparició de la taronja ens convertirà culturalment en una altra cosa del que hem estat fins ara els valencians de regadiu.
La taronja està present en moltes manifestacions artístiques com aquests taulells del primer terç del segle XX, obra del pintor ceràmic Josep Mateu i exposats al pati del Museu Benlliure de València.

Comiat a les Jornades d'Art i Història (a Xàtiva)

Durant 7 anys (2009-2015) he dirigit l’organització de les Jornades d’Art i Història a Xàtiva i ha arribat l’hora, crec, de prendre’s unes merescudes vacances. Poques iniciatives culturals han tingut una continuïtat tan impecable com aquestes Jornades d’iniciativa particular. Set anys seguits de ponències, de visites guiades i de la puntual publicació dels llibres d’actes són una proesa que mai no ha estat ni tan sols a l’abast de les institucions públiques de la ciutat relacionades amb l’Art, la Història o la Cultura. Certament, hem patit una època nefasta pel que fa a la cultura institucional i tampoc podem endevinar el que el futur pot aportar en aquest camp. És per això  que ha estat  tan imprescindible la iniciativa civil al marge de les institucions en el desenvolupament de les accions culturals, especialment perquè vertebra la societat.
Han estat 7 anys d’il·lusions, de la col·laboració desinteressada d’un allau de ponents i d’historiadors que han realitzat les visites guiades. Hem tingut l’oportunitat de conèixer molta gent, i especialment als assistents, molts dels quals, amb fidelitat, ens hem retrobat any rere any a començaments del mes d’agost. De tot açò queden com a testimoni  els llibres d’actes, gràcies a la generositat del propietari de l’editorial Ulleye, Antoni López, i a la de l’editora en el sentit anglosaxó del terme, Beatriu Navarro, qui s’ha encarregat  de l’edició de les actes any rere any gratis et amore. El proper estiu de 2016 es publicarà el darrer llibre d’actes d’aquesta etapa nostra, el de les passades VII Jornades de 2015.
La programació de les VIII Jornades sembla que ja està enllestida, ara ja a càrrec d’Antoni López en l'organització i Albert Ferrer i Josep Marí Gómez en la direcció científica. Desitge als meus amics el millor en aquesta nova etapa i en el seu esforç per donar continuïtat a aquella idea que vaig tindre ja fa més de 10 anys d’organitzar unes Jornades d’Art i Història a Xàtiva.
Gràcies  a tots els que ho heu fet possible.










dissabte, 6 de febrer de 2016

Sant Nicolau era un mercat


L’església de Sant Nicolau de València era avui un mercat... i no és dilluns. Tot era gent que entrava i sortia a veure les pintures de la volta després de la recent inauguració oficial. El resultat no és que siga una novetat als ulls, estrictament, perquè s’ha restaurat per trams entre contraforts i amb el temple obert al culte, de manera que només s’ocultava la zona de la volta en la qual s’estava treballant a cada moment. Però és igual, cal anar a Sant Nicolau i veure els frescos de Palomino i Donís Vidal, els quals, sorpresos per l’èxit en diferit, encara repassen des de la cornisa el croquis de la seua obra.


L’església de Sant Nicolau és, encara, un santuari viu que tots els dilluns atrau les gents de l’Horta i més enllà, de la Ribera, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre... Però a més, per als devots de l’Art, conserva relíquies valuosíssimes en les capelles, com són un retaule de Rodrigo d’Osona i tres de Joan de Joanes. Cal doncs peregrinar en aquest indret, perquè en pocs “Sants llocs de l’Art valencià” trobareu junts tres retaules del nostre gran pintor del renaixement.
Me n’adone que la restauració s’ha emportant per davant el gran retrat del Papa Borja Calixt III que hi havia al cancell de la porta dels peus del temple. La renovació de la casa ha suposat retirar el vell retrat de l’avi. Alfons de Borja, després Calixt III, va ser rector d’aquesta església de Sant Nicolau. Pobre Papa Borja, com si li hagueren retirat la militància o estigués imputat-investigat! Es tractarà d’una veritable damnatio memoriae, aquella feliç expressió que ens ensenyaven a la facultat en estudiar el cas d’alguns faraons de memòria incòmoda?