El convent de la Santa Creu de Villaescusa d'Haro

2017

Segon lliurament d'aquesta trilogia sobre el patrimoni artístic castellano-manxec situat en les immediacions de la carretera que va des de l'Almarxa a la Mota del Cuervo. Aquesta carretera tranquil·la que naix de l'autovia València-Madrid, a banda de gira-sols, vinya i cereals, ens ofereix alguns monuments que mereixen detindre's i visitar-los. Ací només esmentarem un monument per població.

En el post anterior tractàvem sobre el castell de Belmonte i molt prop trobem la vila de Villaescusa d'Haro, on destaca l'església conventual dels dominics, restaurada durant els darrers anys. 

2017

2012

En l'estiu de l'any 2012 l'església de la Santa Creu es trobava en curs de restauració, sense haver arribat a cobrir encara la nau. En l'estiu de 2017 les obres del temple estan acabades i la nau resta coberta amb una solució de disseny modern. Es tracta d'una església renaixentista, l'única part del convent dominicà que ha sobreviscut. Hi destaca la portada d'arc de triomf, la qual encara conserva la majoria de les escultures originals. En l'interior destaquen les capelles laterals. Per algun racó de l'edifici apareixen encara alguns elements arquitectònics amb reminiscències del gòtic tardà del segle XVI. 

En passar per la carretera s'albira l'altura considerable de l'edifici, a l'altra banda de les cases del poble, darrere de l'església parroquial i prop del poliesportiu. 

Pròximament parlaré del castell de Garci-Muñoz, possiblement la fortalesa més literària de Castella-La Manxa.

2012

2012

"Una sin par". La fortalessa del marqués de Villena a Belmonte

En l'any 1456 el marqués de Villena, Juan Pacheco, començà a construir el castell de Belmonte. Sobre la porta d'entrada encara es conserva la figura d'un herald amb els escuts dels Pacheco i els Portocarrero. El marqués de Villena era un dels nobles castellans més poderosos de l'època del rei Enric IV. La fortalesa de Belmonte és un veritable palau fortificat, amb planta estelada. Hi destaca un conjunt notable d'enteixinats que enriqueixen el sostram de diverses estances i la decoració gòtica de la capella.

L'edifici defensiu i nobiliari es va degradar durant la Guerra de Successió del segle XVIII quan serví de base militar, i en el segle XIX durant la Guerra del Francès, moment en el qual va realitzar funcions penitenciàries. 

A la segona meitat del segle XIX, durant el regnat de l'emperador Napoleó III de França, la seua esposa, l'emperadriu Eugènia de Montijo, propietària titular del castell, va realitzar diverses obres de reconstrucció en estil historicista, a càrrec de l'arquitecte Sureda.

L'any 2005 vaig visitar l´'interior del castell de Belmonte i vaig tenir l'oportunitat de realitzar un reportatge fotogràfic. Aleshores era un monument destartalat d'interiors apuntalats. El vaig tornar a visitar la setmana passada i cal felicitar el restauradors. Un monument medieval i romàntic recuperat per al patrimoni artístic de Castella-La Manxa.

Visita recomanada per Art i Patrimoni. 

2005

2017

2005

2017

2005

2017

Decoració de la capella

El mercat modernista de Colom a València

El Mercat de Colom de València, obra de l'arquitecte Francesc Mora, és l'edifici modernista més gran i important de la ciutat. Recordem que l'estació del Nord del ferrocarril és estil sezession i això és una altra història. No debades es tracta d’un dels monuments més visitats, sempre amb presència de turistes.

La decoració ceràmica, amb abundància de trencadís, conté elements al·lusius a la riquesa agrícola de la terra valenciana. Hi trobem també representats els productes que es venien al mercat: els del camp i els de la mar. L’arquivolta de la porta principal és plena de carrancs.

La comarca de l’Horta, ja des de darreries del segle XIX, comptà amb diversos mercats municipals, molt més modestos que aquest, els quals també feren servir la nova arquitectura del ferro per a construir edificis que milloraven la venda diària al detall. Això permeté que els venedors i el públic deixaren de patir les inclemències de l’oratge i els productes a la venda tingueren millor conservació. Han subsistit, per exemple, el mercats de ferro de Tavernes Blanques, el de Burjassot i el de Montcada. La Ribera Alta és una altra comarca amb mercats municipals d’arquitectura ressenyable, com per exemple el de Carlet i el de Castelló. Fins i tot després de la Guerra d’Espanya, durant el franquisme, es construïren alguns mercats d’arquitectura interessant, com el de Xàbia a la Marina Alta.

No totes les ciutats però, tingueren la sort de comptar amb ajuntaments dignes, que estigueren a l’alçada de construir un mercat municipal monumental. I pitjor encara incapaços també d’aixecar més tardanament ni que fos un mercat municipal funcional a l’estil dels que gaudeixen Canals (la Costera) o Quart de Poblet (l’Horta Sud).

.

Tres taules d'un mateix retaule

El Museu de Belles Arts de Xàtiva conserva tres taules de la segona meitat del segle XVI i d'autor desconegut que sens dubte són de la mateixa mà i van pertànyer a un mateix retaule desballestat. Tanmateix, en el museu, la taula principal de la Puríssima es troba en una sala i les dues de sant Josep i sant Antoni Abat (que formarien part de la polsera) s'exposen en un altra, sense posar-les en relació.

Al llibre d'Actes de les VII Jornades d'Art i Història ja posàrem en relació d'autoria la taula de la Puríssima amb el retaule d'Ànimes de 1572 que conserva el Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana.

Museu de BBAA de Castelló, 1572

Un retaule valencià de Mateu Llopis, pintor cordovès del segle XVI naturalitzat a Mallorca

Mateu Llopis. Retaule dels Sants Joans. Seu de Xàtiva

Mateo López fou un pintor cordovès que molt jove es traslladaria a València, segons que se suposa, a acabar de formar-se en l'obrador de Vicent Macip i Joan de Joanes. A partir de l'any 1546 el trobem domiciliat a Mallorca on va establir un obrador. Morí en 1591. En la documentació balear el trobem com Mateu Llopis i en ocasions con Mateu Lopes. Tingué un fill mallorquí, també pintor i d'idèntic nom (Mateu Llopis) que va col·laborar en el taller patern; però el pare va sobreviure al fill. 

Mateu Llopis. Detall de Sant Joan Baptista, de clara influència joanesca

Mateu Llopis és pràcticament un desconegut en la historiografia pictòrica valenciana. En aquesta publicació recent, Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI, li hem atribuït el retaule dels Sants Joans de la Seu de Xàtiva, la primera obra valenciana  i per tant prebaleàrica coneguda del pintor. Es tracta d'un retaule que hem datat entre 1540 i 1544, influenciat per Vicent Macip i el seu fill Joanes, i on ja trobem el trets estilístics fonamentals que caracteritzaran la producció balear immediatament posterior del pintor.

Mateu Llopis. Detall de la Gitadeta en la taula de la Dormició de Maria

Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI

Chimeneas singulares valencianas

Onda

Publique en la meua llengua materna "Chimeneas singulares valencianas", al Llibre d'Actes de les VIII Jornades d'Art i Història celebrades l'any passat, obra que es publicarà a primers d'agost de 2017.

València

ISBN 978-84-944837-8-3

Les gàrgoles d'Aiòder

Aiòder és un poble entre muntanyes de l’òrbita d’Onda, no gaire lluny del brunzir de les dolçaines i el rebombori dels tabals de Tales. Un riuet travessa la vall per la part inferior del conjunt de cases. L’arquitectura és humil, sense cap pretensió arquitectònica ni artística. L’exterior de l’església, de meitat del segle XIX, tampoc no crida l’atenció. 

Torre dels dominics. Any 1808

Només destaca el campanar del derrocat convent de dominics, que com un coet parat representa, de forma contundent, la verticalitat de la localitat. Sembla que la base és del segle XVI i sobre ella es va bastir en 1808 una sala de campanes tardobarroca, amb esgrafiats. Als quatre angles hi ha una gàrgola antropomorfa de les que fan por. Recorden l’art precolombí, i no ens hagués sorprès haver trobat una escultura semblant aguaitant en l’escalinata d’alguna piràmide centreamericana. Des de llur mirador privilegiat, les gàrgoles dominen el poble amb ulls, nas i boca immensos. Prop d’aquesta torre sense campanes hi ha un calvari minúscul, un hortus conclusus farcit de lliris i xiprers, enllestit per a un dijous sant a la mida de l’Home.

A l’altra vora del riu un camí terrer i una senda condueixen al castell, des d’on s’albira perfectament la població. I tot voltat per la natura, de quan en quan enriquida per un nouer ací i allà.

Passejant pels carrers d’Aiòder m’he sentit apàtrida:

- D’on ets?

- Sóc pobre. Ni tinc poble ni nació.