dijous, 8 de febrer del 2018
dissabte, 3 de febrer del 2018
Una nova obra del Mestre d'Alzira: Santa Marta
Una
nova obra del Mestre d’Alzira: Santa Marta
Beatriu
Navarro i Buenaventura
Josep Lluís Cebrián i Molina
Cartipàs
núm. 11 (febrer 2018)
1. Soldat dels Improperis. Museu de la Seu de València |
La denominació
“Mestre d’Alzira” fou encunyada per R. Post i D. Angulo, als anys 50 del segle
XX, per a identificar l’autor desconegut d’un retaule del convent d’agustins
d’Alzira, que Elies Tormo havia datat vers 1920 en la seua Guia de Levante de 1923. Part del retaule alzireny va desaparèixer
durant la Guerra d’Espanya i actualment només s’han localitzat cinc taules del
cos principal que conserva l’Escola Pia de Gandia. La resta roman en parador
desconegut. A la polsera, per exemple, hi havia un conjunt de profetes i
concretament en la taula de David, entre els profetes, es veia una inscripció segons
Post, que datava l’obra el 1527. Al voltant d’aquest retaule dels agustins
d’Alzira giren totes les atribucions al Mestre que s’han fet posteriorment, amb
algunes obres vacil·lants.
Entre les obres que li han estat atribuïdes
esmentarem ací algunes. Al Museu de Belles Arts de València: taula de Sant
Miquel, el tondo de la Lamentació i
la taula del Crist baró de dolor. Al museu de la Seu de València: les portes
dels Sants Vicents, la taula dels Improperis (fig. 1), i el retaule de la
Magdalena de les Servites de Morvedre. La Visió dels atributs de la Passió al
Palau ducal de Gandia, la taula de la Dormició de la Mare de Déu al Castell de
Guadalest, l’Al·legoria de les passions del Museu de Budapest, i les portes,
pintades a dues cares, d’un retaule desballestat dedicat a Sant Jaume que es
conserven al Museu de Dublín, més una taula del mateix conjunt en la col·lecció
particular Laia Bosch.
Aquesta última obra ha estat clau per a
estudiar el pintor perquè hi trobem la data d’execució. La taula, incompleta,
recull a l’anvers l’escena de la condemna de sant Jaume i al revers Maria
Cleofàs i Alfeu. L’anvers de la taula conté una inscripció parcial i una data.
Trobem el rètol a l’angle inferior dret, on es conserva aproximadament el 60%
del text. En revisar i esmenar la transcripció del rètol que es tenia per bona
fins aleshores vam llegir: Consumatum deo e[ ] / coensor tribue: Do[ ] / ab la aiuda de deu a[ ] / ra lo pitor
lany.1528: [ ] / la dexa com[ ], de manera que corregírem la transcripció
anterior que I. Mateo havia fet en 1984 i que llegia 1553 (Cebrián, 2013:
120-124). La nova cronologia que aportàvem (any 1528) situà la producció del
Mestre d’Alzira en un context històric i artístic més racional, de manera que
calgué deixar de considerar-lo un pintor retardatari i replantejar radicalment
la seua relació temporal i artística amb la resta de pintors del primer terç
del segle XVI.
Així,
només un any després, en 1529, els Macip estaven pintant el retaule major de la
Seu de Sogorb. Per tant, eren artistes contemporanis malgrat que d’estil
diferent. La nova cronologia que publicàrem en 2013 canvià substancialment la
perspectiva històrica, situà el Mestre d’Alzira més avançat i obligà a
reconsiderar certs prejudicis i valoracions negatives sobre la seua obra,
assentades sobre un any tan tardà com 1553. Ara sí que podíem comprendre
fàcilment algunes coincidències entre la pintura de Vicent Macip i el Mestre
d’Alzira: és el segon qui influeix sobre el primer. No de bades algunes obres
del Mestre d’Alzira havien estat atribuïdes a Vicent Macip (Cebrián, 2013:
123).
Entre les característiques de l’obra
del Mestre d’Alzira cal destacar els rostres amb ulls grans ametlats i
reeixits, els llavis carnosos, i els perfils rigorosos amb nas recte. Els cabells
són agraïts, atapeïts i amb grenyes. Els plecs de les vestidures són ordenats i ben
col·locats, inflats pel vent en moltes ocasions. Les figures sovint són de
caràcter monumental, amb molta presència sobre el fons. L’artista demostra
l’interès i el gust per pintar els detalls dels metalls, especialment de les
armadures. En la vegetació trobem uns arbres secs sense fulles molt
característics, emmarcats en paisatges rocosos en moltes ocasions d’ambient
oníric...
La producció del Mestre d’Alzira ha
estat relacionada amb els Ferrandos i pel que fa a algunes peces en concret amb
el Piombo, pintor italià l’obra del qual també te ressonàncies en l’obra dels
Macip.
L’any 2007 augmentàrem el corpus del
Mestre d’Alzira en atribuir-li totes les pintures modernes del retaule major de
l’església de Sant Pere de Xàtiva: taula central de la Coronació de Maria, la
polsera, i la predel·la. En 2013 publicàrem el resultat d’un estudi més profund
d’aquest conjunt de setze taules del mestre (fig. 2).
Coronació de Maria. Retaule major de St. Pere de Xàtiva |
En 2017 trobàrem la gran taula dels Principats
del convent Consolació de Xàtiva que havia estat relacionada amb el Mestre
d’Alzira per Díaz Padrón i Padrón Mérida en 1983. És una taula que havia passat
desapercebuda en la bibliografia sobre el pintor malgrat que la revista Archivo español de Arte publicà la
fotografia. Mentre preparàvem el nostre llibre Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI ens adonàrem que la
imatge coincidia totalment i sens dubte amb les descripcions que abans de la
Guerra d’Espanya havien fet Elies Tormo i González Simancas. La taula que es
donava per perduda o destruïda en 1936, es localitzava, per tant, en una
col·lecció particular.
En el present cartipàs li atribuïm una
taula pintada a l’oli que representa santa Marta i que aparegué en el comerç
objectes artístics l’any 2004 (Bonhams, Londres, febrer, lot 327) com a obra d’escola
valenciana del segle XVI. Hom desconeix la procedència. Es possible, per les
mides que s’hi faciliten, 67 x 42 cm, que fos la taula principal o lateral d’un
petit retaule (fig. 3).
Santa Marta. Fot. Bonhams |
Veiem santa Marta dempeus al centre d’un
paisatge obert. Va abillada amb toca, túnica roja i mantell verd. A l’esquerra, al fons, en la
llunyania, difuminat amb tonalitats blaves s’hi veu una massa muntanyosa
farcida de muralles, torres i altres edificacions entre les quals destaca una
de planta circular. Més a prop, hi ha una casa amb tanca i un arbre sec de
branques nues, tot de coloració marró. L’espai que resta a la dreta està ocupat
per un arbre frondós i el drac que sempre acompanya la santa com atribut
iconogràfic. L’altre atribut que completa la iconografia de Marta és el
salpasser i el perolet que subjecta amb la mà.
Segons el relat de la llegenda, en un
bosc de la vall del riu Roine hi havia un drac que atemoria els habitants de la
rodalia. La santa l’amansà en tirar-li aigua beneïda i mostrar-li la creu; i a
continuació li passà pel coll el cíngol del seu hàbit.
Aquesta Santa Marta que atribuïm al
Mestre d’Alzira conté en primer terme el característic tipus d’arbre atapeït de
fulles amb nombroses lluentors que el pintor inclou en moltes obres. És força
semblant al que pinta en la taula de la Visió dels atributs de la Passió del
Palau ducal de Gandia o en les taules de la polsera del retaule de Sant Pere de
Xàtiva.
El rostre de santa Marta, i també la
forma en què cau la toca sobre el front, s’ha de posar en relació directa amb
els de Maria en tres obres del mestre: la Lamentació de la predel·la de Xàtiva,
la Dormició del Castell de Guadalest i el tondo
de la Lamentació del Museu de Belles Arts de València (fig. 4). La similitud és
evident.
Per últim, aprofitem l’ocasió per
esmentar la taula de Sant Joan Baptista, recentment donada a conèixer per
Sothebys (Saintly portraits, exquisite still lifes and more spanish paintings,
Nova York, gener-febrer, 2018) amb atribució encertada al Mestre d’Alzira (fig.
5). Entre altres característiques podem esmentar el perfil rigorós del sant,
amb els mateixos trets fisonòmics que el Sant Miquel del Museu de Belles Arts
de València, amb barba el baptista. Els cabells recorden als que veiem en les
portes de la Magdalena de Morvedre en el Museu de la Seu de València. És típic
el paisatge del fons amb volums i masses rocoses inversemblants, les branques
nues dels arbres, la fullaraca compacta dels matolls i copes dels arbres, l’interès
per l’estudi anatòmic que observem en les cames...
St, Joan Baptista. Fot. Sotheby's |
Bibliografia:
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Las tablas...
100 anys després”, introducció a ed. facs. de Tormo, E: Las tablas de las iglesias de Játiva. Un museo de primitivos.
Xàtiva, Uleye, pàg. 1-18.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Setze taules del Mestre d’Alzira a
Xàtiva”. L’Informador de la Costera,
núm. 307, 11-8-2007, pàg. 20.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2013): “La primera
etapa del Mestre d’Alzira: les taules xativines”, en Navarro i Buenaventura, B.
(ed.): Entre el Compromís de Casp i la
Constitució de Cadis. Actes de les IV Jornades d’Art i Història. Xàtiva, 2, 3 i
4 d’agost de 2012. Xàtiva, Ulleye, pàg. 117-160.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2016): “Troballa d’un
retaule “cremat” en la guerra: els Principats de la Consolació.” Levante-EMV (ed. la Costera), 18-6-2016,
pàg. 38-39.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B (2016): “Pintura del segle XVI a Xàtiva: Miquel
Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Requena”, en Navarro i
Buenaventura, B. (ed.): Pintura i
patrimoni històric a Xàtiva. Actes de les VII Jornades d’Art i Història Xàtiva
3, 4 i 5 d’agost de 2015. Xàtiva, Ulleye, pàg. 155-202.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B (2017): Pintura
sobre taula a Xàtiva. Segles XIV-XVI. Xàtiva, Ulleye.
Com sempre, trobareu aquest Cartipàs amb més il·lustracions
i en PDF en Academia.edu
diumenge, 21 de gener del 2018
Policromia en la restauració del palau de la senyoria d'Alfara de l'Horta
La senyoria d'Alfara de l'Horta va passar per diverses mans en el segle XIV fins que l'adquirí el desprès cartoixà Bonifaci Ferrer, Germà de Sant Vicent. A darreries de segle fou comprada per la família Cruïlles, també senyors del castell de Forna. Seria durant el senyoriu dels Cruïlles al segle XV quan es bastiria el palau d'Alfara. En 1595 la senyoria fou adquirida per l'arquebisbe de València Joan de Ribera, qui en 1601 la llegaria a la seua fundació predilecta: el Col·legi del Patriarca de València. Al cARTipàs núm. 1 ampliem una mica la història d'aquest monument medieval.
Aquesta setmana |
L'edifici va ser restaurat als anys 80 del segle passat, amb els criteris arquitectònics de recreació històrica que imperaven en l'època. Des de fa uns anys s'esta restaurant per fases i actualment treballen en les façanes. En picar el mur han aparegut abundants restes de policromia que imiten carreus en l'arqueria superior. A falta de datar aquests pigments, bé estaria que la restauració contemplés la conservació d'aquestes restes que van decorar el palau.
La setmana passada |
dissabte, 30 de desembre del 2017
cARTipàs núm. 10: Una taula més del retaule de la Santa Creu i una Trinitat del Mestre de Xàtiva
Una
taula més del retaule de la Santa Creu
i una Trinitat del Mestre de Xàtiva
Beatriu Navarro i Buenaventura
Josep
Lluís Cebrián i Molina
[cARTipàs
núm. 10, gener de 2018]
1. Retaule de la Santa Creu
Al
nostre cARTipàs núm. 8 (novembre de
2017) presentàvem un retaule factici de la Santa Creu, del qual identificàvem
tres taules que en formarien part. En el carrer central trobaríem l’Exaltació
de la Vera Creu amb Constantí i santa Elena, atribuïda per Post al Mestre de
Xàtiva (A History of spanish painting,
1941, vol. VIII-II, pàg. 717-719, fig. 341). Les altres dues estarien situades
al carrer de la dreta, amb escenes de la Invenció de la Santa Creu (Combat
entre Heracli i el príncep de Pèrsia i Restitució de la Creu a Jerusalem);
havien eixit a la venda recentment a Nova York i les atribuírem aleshores al
mateix pintor, el Mestre de Xàtiva.
En
aquesta ocasió afegim a aquell retaule perdut una taula més, també pintada pel
Mestre de Xàtiva. Es tracta de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia”. L’escena es
desenvolupa en l’interior d’una sala coberta per volta decorada amb estrelles, murs
amb finestrals protegits per vitralls i paviment amb taulells. Al centre de
l’estança palatina se situa el tron reial. S’escenifica el moment en què la
daga d’Heracli ferirà de mort el pit del rei persa, dignatari que alça els
braços en actitud de sorpresa. A l’esquerra trobem la creu resplendent que
Cosroes retenia en el palau i a la dreta la columna amb el pollastre (fig. 1)
Aquesta
taula fou publicada en A History of
spanish painting per Post (1950, vol. X, pàg. 366-370, fig. 153). Havia
pertangut a la col·lecció Boehler de Lucerna.
En aquell moment l’historiador nord-americà l’atribuí al Mestre de Perea
i la titulà “Sant Dimas matant son pare”. El propi Post reconeixeria més tard l’error
en l’apèndix del volum XI (1953, vol. XI, pàg. 423-424). Segons comenta, convençut
per Saralegui, rectificà no només la iconografia sinó també l’autoria de l’obra.
Ara l’atribuïa encertadament al Mestre d’Artés (per a nosaltres, 2ª fase del
Mestre de Xàtiva) i la vinculava a les històries de la Santa Creu.
Casualment,
amb un lapse de temps molt curt (tres mesos) abans que isqueren a la venda les
altres dues taules als Estats Units, aquesta que Post conegué en una col·lecció
suïssa, ha estat subhastada a Madrid (Fernando Durán, 6 de Juliol de 2017, lot
958). Al catàleg, però, ha estat atribuïda al Mestre de Perea i titulada de
forma incorrecta: “Sant Damià mata son pare”.
La
taula de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia” que incorporem ara al retaule de la
Santa Creu amida 83 x 70 cm. S’ajusta per tant a les dimensions de les taules
del “Combat del príncep de Pèrsia i l’emperador Heracli” (74,3 x 71,8 cm) i
“Heracli restitueix la Creu a Jerusalem” (84,8 x 72,1 cm). En el retaule ocuparia
el buit que restava al carrer de la dreta entre les dues obres esmentades. La
taula de Constantí i Elena amb la creu, més gran (154 x 86 cm), seria la
central principal (fig. 2).
2. Hipòtesi sobre el retaule de la Sta. Creu del Mestre de Xàtiva |
Però
no sols les mides es corresponen entre les taules localitzades. Altres elements
ens confirmen la unitat estilística del
conjunt. Heracli porta la mateixa corona imperial i la mateixa armadura amb
brocat. L’aurèola a més, és idèntica, amb idèntic burinat. El rei Cosroes que
està assegut al tron té els mateixos trets facials que el soldat barbat que
cavalca un cavall blanc situat darrere del príncep persa en l’escena del combat
sobre el pont.
Si
comparem la taula de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia” amb altres obres del
Mestre de Xàtiva trobarem paral·lelismes evidents. Per exemple, la columna és
la mateixa (el capitell i la basa) que veiem en el “Crist a la columna” del
retaule major de Sant Feliu de Xàtiva, així com els taulells també són similars.
La combinació dels colors roig i verd que fa servir per als paviments de
rajoles els trobem en altres retaules de l’obrador, com el dels Martí-Crespí, el
de la Transfiguració o el dels Dolors, tots a Xàtiva també.
2. Una taula de la Trinitat
Al
Mestre de Xàtiva cal adjudicar també una Trinitat apareguda en el comerç
alemany fa quasi dos anys (Hampel, Munich, 7 d’abril de 2016, lot. 60, amb
atribució errònia a Joan Reixach).
3. Mestre de Xàtiva. Trinitat. En el comerç. Fot. Hampel |
És
una petita taula de 23 x 43,5 cm. Sobre fons daurat, el Déu Pare sosté Crist
crucificat i entre les dues figures se situa el colom de l’Esperit Sant. Una
màndorla de serafins envolta els personatges (fig. 3). Per les dimensions i per
l’assumpte deu tractar-se de la polsera superior de l’espina d’un retaulet
desmembrat. També és possible que en origen tingués format vertical, que les
figures es representaren completes, i que en un moment indeterminat la taula fóra
retallada. En qualsevol cas, s’ha de posar en relació directa amb la Trinitat –quasi
idèntica– del mateix pintor, desapareguda de la Seu de Xàtiva i que coneixem
per fotografies antigues (Vegeu Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i
Buenaventura, B.: Pintura sobre taula a
Xàtiva. Segles XIV-XVI. Xàtiva, 2017. Cat. 14: Retaule de la Mare de Déu
del Pòpul, pàg.133-135) (fig. 4).
4. Mestre de Xàtiva. Detall de la Trinitat desapareguda de la Seu de Xàtiva en 1936 |
Descarregueu-vos
el PDF en Academia.edu, secció cARTipàs:
dissabte, 16 de desembre del 2017
70 Aniversari de la Biblioteca pública municipal de Xàtiva
15 desembre 2017 |
La Biblioteca de Xàtiva celebra per aquestes dates 70 anys al servei dels xativins i les xativines. L'entitat cultural municipal ha passat per diversos locals al llarg de la seua llarga vida. Entre els edificis que allotjaren els llibres dels ciutadans destacà, arquitectònicament, la desapareguda biblioteca de la Glorieta, sens dubte una de les primeres biblioteques locals valencianes construïdes de nova planta.
Recupere per a l'ocasió, del meu arxiu, quatre fotografies que vaig realitzar en juliol de l'any 1991, durant l'enderroc d'aquell edifici.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)